PAC La Visionària. Fase 1: assenyalar un punt.
PROPOSTA I:
“COS COM A MATÈRIA”
A partir de la dansa i “la performance”, m’agradaria investigar i aprofundir al voltant de la idea del cos humà com a matèria escultòrica. La meva intenció és, a través de l’exposició de cossos gairebé estàtics però que es transformen, parlar sobre aquesta matèria que ens conforma i tots els factors que la conformen. Per a mi, és molt interessant posar atenció a tot allò que afecta al nostre cos com a matèria i representar-ho (pas del temps, procés de composició i descomposició, higiene, descans, temperatura). No obstant tot, avui dia penso que la violència, en general, és un dels grans atacans pel que fa a l’incidència en el cos.
Pel que fa al projecte, en relació a aquesta temàtica, m’imagino un espai escènic amb quatre ballarines que representen diverses accions a través del seu recorregut fisic entre la pausa i la dinàmica. Les posicions corporals són les que transmeten la idea, aproximant-se a “ser escultures” que persisteixen en el temps, com bé saben fer els escultors que treballen amb altres matèries. Tot i que les ballarines són escultures efímeres, durant la presentació pot semblar que podrien ser eternes, com una fotografia ben guardada. M’agradaria potenciar, així, l’observació de les formes. Donar temps a l’observació d’aquestes formes i aquests cossos. Una referència clara d’inspiració i alhora un exercici metodològic és l’intent de donar vida a les models de les fotografies de Man Ray en les que elles semblen eternes escultures.
Amb tot això també hi relaciono la fragmentació del cos i el fet d’atribuir importància a certes parts del cos en determinats moments segons la forma en relació a l’espai que adopten cadascun d’ells.
Quan? No ho sé.
IMATGES DE REFERÈNCIA de Cindy Sherman i Man Ray.
PROPOSTA II:
“CASA I MUSEU”
Pel que a fa mi, declaro el meu interés, que en un primer moment pot semblar contradictori, en relacionar ambdos espais: “casa” i “museu”. Cadascun d’ell tenen funcions diferents dins la societat però m’agradaria ajuntar “les accions corporals i (polítiques-socials) quotidianes de casa” amb “les accions d’observar i contemplar propies del museu”. Tracta de convertir en públic allò més privat? De convertir en transparents les pareds? D’elogiar allò més pròxim però que normalment passa desapercebut? D’observar el cos i les posicions per les quals passa durant el dia amb més cura i atenció? De com habitem el nostre espai vital?
M’agradaria crear l’oportunitat d’escenificar, escenogràficament i amb el cos, la representació d’accions quotidianes reconegudes per a ser observades. Considero, plenament, que tenen molt a dir cadascuna d’elles. No obstant, m’interessaria fer-ho amb un punt d’alteració (temporal, de posició, punt d’estranyesa, fantasia) i per això, agafo com a principal referència artística les corrents surrealistes i dadaistes del passat. Són grans referents: Elsa Von Freytag Loringhoven, Marcel Duchamp, Man Ray o Salvador Dalí. També Marta Rosler amb la seva obra “Semiotics of the kitchen”. I fotògrafes com Sandy Skoglund. Com a artista escènic, m’agraden molt les obres de Xavier Le Roy.
Avui dia, en ple confinament, encara agafa més pes aquesta proposta. Tots passem molt de temps a casa.
IMATGES il·lustratives:
La meva intenció és poder estrenar el meu projecte a la Sala Plató de l’Institut del Teatre de Barcelona i a la Sala d’exposicions de l’Estruch de Sabadell quan les instal·lacions tornin a obrir-se amb normalitat.
COMPARATIVA ENTRE AMBDUES PROPOSTES:
Tot i tenir enfocaments diferents pel que fa a la rellevància temàtica de cada proposta, he de dir que considero a ambdues propostes complementàries ja que la segona també inclou al cos humà com a matèria i actor principal per a la intencionada representació. A més, també m’imagino la segona proposta com una exposició de cossos actius molt pròxims a escultures, com he explicat a la primera proposta. No obstant, la diferència principal potser que recaigui en el disseny espacial i amb el possible ús d’objectes escenogràfics.
L’estètica general dels cossos i el llenguatge coreogràfic considero que seria molt semblant a les dues propostes. No obstant, sempre hi ha la possibilitat de radicalitzar alguna decisió i que això afecti a tota la proposta.
Diria que les dues propostes tenen aspectes molt similars i comparteixen gran part del procés d’investigació conceptual i físic. No obstant, segons el que es vulgui destacar, els camins es poden ramificar i diferenciar amb la necessitat fonamental d’acotar bé el projecte.
Carme